Go to Top

Història de l’Urushi a Catalunya

El gust per l’art japonès i la seva influència en l’art europeu es van manifestar a España durant la dècada de 1870, amb la tendència que es va anomenar Japonisme i que va tenir gran influència sobre l’Art Nouveau, el Modernisme (1900) i, ja cap al 1920, l’Art Déco.

La participació del Japó a l’Exposició Universal de París de l’any 1867 va tenir una gran expectació, però no va ser fins l’Exposició de París de l’any 1900 que el pavelló japonès va consolidar el seu èxit. Per exhibir la seva cultura i art, el país oriental va enviar una delegació d’artistes entre els quals s’incloïa el mestre de laca Urushi Seizo Sugawara, que va establir-se a París i va crear el seu propi taller. Més tard, l’any 1924, també s’hi va instal·lar Katsu Hamanaka.

Així doncs, va ser des de París que es va introduir a Europa la laca Urushi com a tècnica i pràctica artística.

En Jean Dunand i altres artistes de l’època interessats per la laca (Andrè Margat, Wolfers…) en van aprendre la tècnica. En Jean Dunant va crear el seu propi taller. La seva amiga i decoradora Eileen Gray li va encarregar grans projectes, que van propiciar-ne la seva divulgació i prestigi entre l’alta burgesia.

Arribada a Barcelona

El barceloní Lluís Bracons, interessat per la laca Urushi, va anar a París i va aprendre la tècnica al taller de Dunand. En tornar a Barcelona, es va dedicar plenament a la laca Urushi, juntament amb la seva companya, Enriqueta Benigani. A l’Escola Superior de Bells Oficis (Mancomunitat de Catalunya) es va instaurar l’ensenyament de la laca Urushi, sent Lluís Bracons qui impartia les classes.

Alumnes destacats de Bracons van ser Ramon Sarsanedes (més tard professor de laca Urushi a l’Escola Massana de Barcelona), Enriqueta Benigani, Pierre Brugués i Valentí Cabero, entre d’altres.

El decorador Santiago Marco i Airada va fundar, l’any 1921 i juntament amb el recolzament de prohoms-mecenes de les arts de l’època, el Foment de les Arts Decoratives (FAD). Aquesta iniciativa naixia amb la intenció d’afavorir i impulsar la formació d’artistes de les arts decoratives al nostre país.

Nova generació

Dels cursos impartits a l’Escola Massana va sorgir una nova generació de lacadors. D’entre ells, la Mª Rosa Andrés va ser professora de laca Urushi a l’Escola d’Arts i Oficis fins a la supressió de l’especialitat. L’Alícia López va ser professora a l’Escola Massana, continuant la tasca de Sarsanedes després de la jubilació d’aquest. Anna i Rosa Cervelló han impartit classes al seu propi taller i a l’Escola RETAULA de Barcelona.

I molts més artistes lacadors, com nosaltres mateixes, s’han format i treballen amb les laques Urushi, desenvolupant el seu estil creatiu propi i comptant únicament amb el seu esforç i perseverança.

Formats dins de les més estrictes directrius tècniques però amb una personalitat occidental pròpia, es podria dir que aquesta generació ha estat en alguns aspectes millor preparada que els seus antecessors, ja que han gaudit de les facilitats que dóna el món actual alhora d’establir contactes, de viatjar al Japó per ampliar coneixements, de rebre mestres lacadors per impartir cursos aquí… En definitiva, d’estar en contacte amb el món de la laca tant a nivell formatiu com comunicatiu.

Situació actual

La preocupació dels lacadors que estem en actiu és que, sense una continuïtat acadèmica oficial que fomenti, preservi i doni valor a tota la tasca aconseguida des de fa quatre generacions, el coneixement de la tècnica de l’art de la laca Urushi en el nostre país es perdi. En aquest sentit, creiem imprescindible que es torni a incorporar el seu ensenyament a les escoles oficials.

Des dels tallers particulars intentem transmetre els nostres coneixements, però malauradament la titulació acadèmica és molt important a nivell de currículum o de presentació per accedir a qualsevol activitat, mostra o exposició, sigui nacional o internacional.

Com és possible que s’hagi abandonat l’aprenentatge d’una tècnica tan apreciada arreu del món i que fins ara havia mantingut el seu desenvolupament a Catalunya? És cert que no és mediàtica, ni popular, ni fàcil; però és original, extraordinària, minoritària, difícil i enriquidora, ja que implica, juntament amb el procés creatiu, la superació d’un procés tècnic difícil, genuí de la filosofia i cultura japoneses.

D’altra banda, ara i des de sempre, és evident que el coneixement i el prestigi social d’un art s’han de fomentar. Per evitar aquesta pèrdua, apel·lem a la consciència corporativa dels lacadors i lacadores en actiu, a les autoritats pertinents i als possibles mecenes.